El cinema còmic francès es divideix en dos formats ben diferents: les comèdies intel·lectuals, farcides d’ironia i dobles sentits que tenen com a exemple l’estil del mestre Woody Allen, i per una altra banda la comèdia fàcil i esbojarrada sense sentit, a la que pertany aquesta ‘El último mercenario’.
El guió del film és tan simple com mancat de pretensions. Un argument realment pobre que només serveix per justificar les accions del seu protagonista: un Jean-Claude Van Damme al que s’ha d’aplaudir la seva capacitat d’autoparòdia. L’actor sap riure’s de si mateix amb els seus diversos canvis d’imatge, l’autoreferència amb el cartell del seu primer gran èxit ‘Contacto sangriento’ (1988) i, especialment, amb la seva innecessària nova escena de ball en que emula el seu propi meme viral a internet en que surt una seqüència de ball del film ‘Kickboxer’ (1989).
La pel·lícula no té res més. Un estoll d’intèrprets fluix en el rol d’un grup de personatges gens desenvolupats (té la seva gràcia l’obsessió d’un d’ells per Tony Montana, protagonista d’ ‘El precio de poder’ dirigida per Brian de Palma l’any 1983) algun tan repetitiu com ridícul; un gir de guió en el desenllaç excessivament forçat i poc veraç; i unes correctes seqüències d’acció en que Van Damme demostra que es manté en bona forma tot i els seus 60 anys.
Una fallida proposta només apta pels nostàlgics seguidors d’un dels reis del cinema d’acció dels 90′ que posteriorment es convertiria en el rei del cinema d’acció de sèrie B estrenat directament en el mercat domèstic.