El segon film de Carlos Sedes és un drama romàntic de manual; no aporta res de nou al gènere però tot i així funciona. S’estructura en dues línies temporals diferents que es complementen: una inicial situada a l’actualitat, que resulta totalment prescindible ja que l’altra té entitat suficient per esdevenir pel·lícula pròpia, que mostra com una becària (una desaprofitada Guiomar Puerta) i un jove (apàtic Carlos Cuevas, el pitjor del film amb diferència) segueixen la pista d’uns fets que van passar l’estiu de 1958 entre la parella formada per Lucía (una radiant i amb un aconseguit accent Blanca Suárez), el seu promès Hernán (Pablo Molinero, el millor del repartiment) i l’arquitecte que ha de dissenyar la seva nova bodega (creïble Javier Rey).
Si bé la proposta no no té cap originalitat, s’ha de reconèixer la seva treballada factura tècnica (amb l’excepció d’algun efecte digital que desentona en el conjunt). La preciosa fotografia aconsegueix transmetre autenticitat del Jérez on es desenvolupa la història. També s’ha de destacar la seva delicada banda sonora així com el seu vestuari i especialment la seva direcció artística. Malgrat tot, 119 minuts són molts per explicar una història ja coneguda i previsible des del minut zero, que es podrien haver escurçat centrant-se únicament en els fets de l’any 1958 i que desenvoquen en el periode temporal del títol.
En definitiva ‘El verano que vivimos’ resulta una pel·lícula visualment bella (amb certes seqüències prou intenses) que tot i no aportar res, si ens centrem en el triangle resulta prou digna i entretinguda. El film no té cap altra pretensió i aquí està el seu encert.