L’adaptació d’una obra literària de Nicholas Sparks ja té unes premises de fàbrica: romanticisme en estat pur i un guió ensucrat i normalment empalagós. ‘El viaje más largo’ no és una excepció, però en aquesta ocasió la dosi de sucre està força controlada i només està present en una de les dues històries que formen el relat; la que està ambientada en l’actualitat i que és la més fluixa. Britt Robertson, amb una de les mirades més expressives de l’actual Hollywood, i Scott Eastwood, la viva imatge del seu pare en expressió i gestos, protagonitzen aquesta història que abusa de la recreació en la feina d’ell i que no té la força ni desperta el mateix interés que l’altra parella.
La relació del passat és la base del film, fins al punt que podia haver estat perfectament l’única, prescindint de la parella Robertson/Eastwood. Molt ben ambientada als anys 40, amb una excel·lent fotografia, direcció artística i especialment vestuari, està interpretada per una parella desigual; mentre Jack Huston resulta més aviat fluix, Oona Chaplin està radiant i acapara tota l’atenció i l’interés sempre que apareix en pantalla. El sempre correcte Alan Alda és el punt d’unió d’ambues trames.
Tot i que 125 minuts de metratge són masses per explicar una història que no deixa de ser típica i que, respecte a les altres 9 adaptacions de les obres de l’autor, no aporta res de nou, és ben cert que ‘El viaje más largo’ és una de les més aconseguides.
