El darrer treball escrit i dirigit per l’ actriu Sarah Polley és, juntament amb la brillant Babylon, la gran oblidada de la present edició dels oscars: que la primera només estigui nominada a pel·lícula i guió adaptat i que la segona només aspiri a tres premis tècnics (banda sonora, direcció artística i vestuari) resulta inexplicable.
L’ adaptació de la novel·la de Miriam Toews és una proposta realment intensa. Rodada amb una excel·lent fotografia, un notable muntatge amb interessants plans i tirs de càmara, i acompanyada per una preciosa banda sonora, obra d’ Hildur Guonadóttir, i protagonitzada per un estoll d’ intèrprets en estat de gràcia: totes tenen el seu moment per lluïr-se, destacant especialment Jessie Buckley i Claire Foy, fins i tot Frances McDormand que transmet moltíssim pràcticament sense diàleg i amb una penetrant mirada. Entre totes aquestes magnífiques actrius aconsegueix també brillar Ben Whishaw, l’ únic personatge masculí, amb un contingut treball. Les seqüències que donen sentit al títol del film són perfectes; amb aire teatral i una intensitat in crescendo mentre es reflexen els diferents punts de vista i les diverses i horribles experiències, explorant les possibles conseqüències de la seva decisió. Per sort, i molt encertadament, enmig del drama tenim alguns esporàdics tocs còmics que destensen i permeten a l’ espectador gaudir d’ un moment de respir en l’ espiral d’ íntima de tensió i angoixa que va acumulant.
‘Ellas hablan’ és una grandíssima pel·lícula. Una obra rodona que, desde ja mateix, es perfila (també com la citada ‘Babylon’) com una de les millors propostes que veurem enguany. Un film imprescindible de visió obligada.