En el seu tercer film, la cineasta Elena Trapé manté el seu to hiperrealista i proper. Si l’ anterior Las distantcias era una proposta grupal, aquesta ‘Els encantats’ es focalitza en un únic personatge: la omnipresent Irene (una fràgil i entregada Laia Costa que segueix en estat de gràcia després de la seva també brillant interpretació en la recent Cinco lobitos), que per enfrontar-se, i adaptar-se, a la seva nova situació s’ aïlla en un petit poblet, casi deshabitat, del Pirineu.
Ens trobem davant d’ una proposta rodona en que tot funciona. Partint d’ un guió (merescudament guardonat en la darrera edició del Festival de Màlaga) ple de seqüències naturalistes en que l’ espectador es pot veure perfectament reflexat i que passa, com la seva protagonista, per tots els estats (excel·lents les escenes amb les que s’obre i especialment es tanca la pel·lícula): un viatge interior en que els silencis diuen molt més que les paraules. La seva factura tècnica està cuidada al mílímetre, amb uns tirs de càmara molt treballats en que cap pla resulta gratuït: tots tenen un perquè i un significat, reforçats amb un acurat treball de so que de manera imperceptible ressalta la seva significativa manca de paraules, tot emmarcat per un paratge preciós que serveix de reflex a la situació personal d’ Irene.
‘Els encantats’ és una proposta molt sensible que connecta amb el costat més íntim de l’ espectador. Resulta impossible que aquest no s’ emocioni, reflexioni i senti una connexió immediata amb els sentiments, dubtes i accions de la seva protagonista, molts de les quals sentirà com a mirall dels seus propis. Una pel·lícula imprescindible.