Després de veure-la brillar com a secundària l’any passat a Requisitos para ser una persona normal, Los miércoles no existen, Anacleto: agente secreto i Barcelona, nit d’hivern erem molts els que reclamàvem un personatge protagonista per Alexandra Jiménez. Aquí el tenim i no decep: ella és l’únic que val la pena de la fluixa ‘Embarazados’.
L’actriu composa un personatge ple de registres i matitzos a l’estil de la francesa Émilie Dequenne a la recent No es mi tipo, personatges que a priori poden semblar senzills però que tenen gran mèrit ja que són totalment espontanis, naturals i, sobretot, propers. Al seu costat Paco León no està a l’alçada; la seva interpretació és massa irregular, només creïble en moments molt concrets del metratge, i la seva química només es percep en la discussió que desencadena en el tram final del guió.
Al seu voltant hi trobem un desafortunat estoll de secundaris destinats a provocar una comicitat inexistent. Des del carregós Karra Elejalde com a ginecòleg que enllaça la parella, fins als respectius comodins de cadascú: els companys de feina d’ell, uns arquetípics Ernesto Sevilla i Alberto Amarilla, i, les tampoc convincents, germana i amiga d’ella.
En definitiva ‘Embarazados’ és una pel·lícula fallida, abusa dels tòpics i situacions repetides masses vegades a la comèdia actual i que hem vist en infinitat d’ocasions. L’excel·lent treball de la seva protagonista i la preciosa partitura de Pascal Gaigne no salven una proposta molt molt pobra.