En el seu darrer treball Quentin Tarantino mostra la seva absoluta cinefilia, centrat en un periode molt concret, el Hollywood de finals de la dècada dels 60′, així com a un gènere en particular: el western, però lluny de la visió autèntica que van ser tan ‘Django desencadenado’ (2012) com Los odiosos ocho (2015). Tot i l’esforç la proposta resulta un autèntic avorriment i el cineasta firma el pitjor treball de la seva filmografia.
Malgrat el seu acurat treball d’ambientació (excel·lents la seva fotografia, direcció artística i vestuari) i un muntatge brillant (100% segell Tarantino) la pel·lícula no funciona. Els seus dos protagonistes no enganxen en cap moment, el ritme és realment lent, amb una recreació excessiva en certes seqüències (algunes totalment prescindibles), que dilata el seu metratge final fins arribar a uns eterns 165 minuts. Leonardo DiCaprio, el millor de la proposta amb diferència, ofereix una actuació potent, una més, (com ja va ser el seu anterior treball amb el director a la citada ‘Django desencadenado) amb diversos canvis de registre al llarg del mateix film (la seva xerrada amb la jove actriu, l’atac de ràbia a la caravana o el rodatge de l’escena a la cantina). En canvi, trobem un Brad Pitt anormalment apàtic, sense cap entrega ni passió (lluny de la seva convincent interpretació a ‘Malditos bastardos’ del mateix Tarantino), si bé és ben cert que el seu personatge resulta pla, pobre i no ofereix pràcticament interés (amb alguna excepció això sí, la trobada amb Bruce Lee). Al seu costat una radiant Margot Robbie, que ilumina la pantalla en cada aparició, afegeix el toc de realisme donant vida a Sharon Tate però la seva presència, veient el resultat final del film, no aporta absolutament res a la història. L’aparició del personatge fa preveure que assistirem als tràgics fets que van commocionar Hollywood el 9 d’agost de 1969 però quan aquests finalment arriben la seva recreació és, inesperadament, tan pobre com ridícula.
Quentin Tarantino ha anunciat per activa i per passiva (tot i que francament resulta molt difícil de creure) que aquest és el seu penúltim film. És un cineasta tan personal i inclassificable com necessari, de manera que desitgem que es replantegi aquesta decisió. Sigui com sigui, si continua endavant amb aquesta idea esperem que la seva propera i darrera pel·lícula ens brindi el comiat que es mereix ja que aquesta ‘Érase una vez en… Hollywood’ no està a l’alçada de l’enorme i en ocasions genial capacitat del cineasta. Una inesperada i autèntica decepció.