‘Eso que tú me das’ és una proposta humana, sincera, dura i emocionant: un comiat a l’alçada del seu protagonista, un artista que, independentment de la seva música, sempre va ser una persona íntegra que desprenia serenitat i optimisme en tot moment, els més durs inclosos. Ens trobem davant d’un film imprescindible, no només per la immensa legió de seguidors de Pau Donés, sino per a qualsevol persona ja que les condicions en que s’ha realitzat denoten una valentia admirable.
Es nota l’amistat que unia els dos protagonistes, entrevistat i entrevistador, es desprèn en el respecte i tendresa amb que està rodat. Ja des del pròleg, en que, delicadament, mitjançant una conversa telefònica es fa un resum del procés pel que va passar Pau i a més prepara l’espectador per la imatge d’ell que trobarem: realment impactant. La conversa comença imprecisa, indefinida fruit del difícil moment que reflexa però aquest temor inicial (principalment per part d’un Jordi Évole en l’entrevista més emocional, difícil i important de la seva vida) es va difuminant mentre es desgranen tot tipus de temes sense cap tabú. Memorable el punt clau que deixa fluir completament la conversa quan Évole recorda a Pau el moment que van compartir i que va tenir una gran repercussió al programa ‘Sense títol’ d’Andreu Buenafuente (el mateix Évole afirma que no estaria on és sense aquell episodi). En aquest primer bloc la càmara els enfoca igual a tots dos (pla mig) però això canvia en el segon bloc. L’escenari és ara a l’aire lliure i ja es focalitza totalment en Pau, a qui veiem de perfil, Évole, en canvi, es manté d’esquena: són els darrers minuts de l’artista i no li vol robar el més mínim protagonisme. Aquí ja s’acosta el final i el comiat que, com no podia ser d’una altra manera, és amb una cançó.
El càncer és l’actual enemic de l’ésser humà i resulta una lliçó per a tots, però en certes ocasions, quan s’emporta segons quines persones és encara més injust. Com afirma Pau Donés en aquesta darrera conversa: ‘No em vull morir, ara no em va bé’, a nosaltres tampoc Pau. D.E.P…