‘Everest’ és una proposta visualment potent. Els efectes visuals, so, efectes de so i, sobretot, el muntatge són excel·lents, a més compta amb una acurada banda sonora de Dario Marianelli. Però aquest encert a nivell tècnic no té correspondència a nivell artístic. Tot i el sòlid estoll d’intèrprets que donen vida als diferents membres de les expedicions implicades en el fatal accident, cap d’ells no desperta la més mínima empatia ni aconsegueix transmetre el dramatisme extrem que els personatges i sobretot la situació requereix, només John Hawkes resulta creïble, fins al punt que la mirada d’Emily Watson i Keira Knightley en només una conversa telefònica desprenen més intensitat que tots els escaladors junts.
La pel·lícula està estructurada en dues parts ben diferenciades: una primera que serveix de presentació de personatges més el periode d’aclimatació abans de l’ascens, que ocupa un metratge excessiu dilatant molt la durada final, i una segona, el cim i descens, que contràriament resulta massa breu. Una retallada a la primera i uns minuts més al desenllaç haguessin dotat al film de major tensió i equilibri.
Tot i alguna llacuna de guió (les bombones d’oxigen al peu del cim) ‘Everest’ és una proposta correcta, però està molt lluny de la gran pel·lícula que hagués pogut ser. Una llàstima.