S’ha de reconéixer que realitzar un remake de la mítica ‘Els deu manaments’ de Cecil B. DeMille és una tasca tan arriscada com difícil. Ridley Scott s’hi ha atrevit però no se n’ha sortit. Sí a nivell visual, ja que el film resulta realment espectacular: les escenes de combat ens remeten al Scott de ‘Gladiator’ o ‘El reino de los cielos’ i la manera de plasmar les plagues és molt molt potent donant-li un aire força ‘realista’. Si li afegim una depurada tasca d’ambientació, vestuari i direcció artística, tenim una pel·lícula de factura tècnica pràcticament perfecta.
És en el moment en que ens fixem en el guió i els personatges quan la proposta falla estrepitosament. Respecte al guió, sembla que el director no li doni cap importància: només és una excusa per enllaçar les escenes de batalles i/o d’efectes desaprofitant els moments dramàtics que la història ofereix i necessita: el descobriment per part de Moisès de la seva autèntica identitat, la relació de Seti amb Ramsès i el mateix Moisès o el retrobament entre tots dos anys després del seu desterrament. A més la forma amb que Scott mostra Déu no acaba de ser convincent com tampoc ho és el paper de Moisès en l’alliberament del seu poble a Egipte: el seu rol és pràcticament testimonial. Els personatges tampoc estan ni treballats ni aprofundits, a l’igual que el guió sembla que no s’hagi donat rellevància a aquest aspecte. A més tenim a grandíssims intèrprets desaprofitats: Ben Kingsley i Sigourney Weaver sense cap pes amb una presència residual i casi sense diàlegs i un John Turturro que no acaba de convèncer en la pell del faraó Seti, al qui falta solidesa i força. Pel que fa als dos protagonistes, Christian Bale resulta simplement correcte en un paper en el que podia lluir-se, i molt, i Joel Edgerton és, amb diferència, el pitjor de la pel·lícula: una interpretació sense convicció ni ànima.
En definitiva ‘Exodus: dioses y reyes’ resulta un espectacle tan grandiloqüent i espectacular a nivell visual com totalment buit de contingut. Una autèntica llàstima.