Tot i la seva acurada factura tècnica; fotografia i direcció artística acompanyats d’una bona banda sonora, l’adaptació de la novel·la de Juan de Dios Garduño resulta un proposta totalment fallida. La pel·lícula té dos greus problemes. El més important és el ritme. Després d’un pròleg més aviat fluix, la trama se situa 9 anys després i el desenvolupament és excessivament lent i dilatat: és fàcil copsar la situació i familiaritzar-nos amb l’estat i relació dels personatges sense ser necessari dedicar-li tres quartes parts de metratge, amb una única escena destacable: el sopar entre pare i filla i el veí. L’espectador acaba realment avorrit i, finalment, desconnecta de la història. L’aparició de Clara Lago, un personatge totalment desaprofitat que hauria pogut donar una altra visió de com es veu la situació en que viu el trio protagonista, només serveix d’introducció al clímax final que, tot i resultar el millor del film amb diferència, ja no aconsegueix ressucitar una pel·lícula que fa molts minuts que ha deixat de tenir interés.
L’altre handicap de la proposta és el trio protagonista. Ni Matthew Fox, ni Jeffrey Donovan resulten convincents en els seus respectius personatges, ni per separat ni quan coincideixen, fins al punt que la jove Quinn McColgan, sense despertar cap empatia, acaba prenent-los el protagonisme.
En definitiva, ‘Extinction’ és un film totalment prescindible, sense ànima ni força, que no aporta absolutament res i que només aconsegueix transmetre a l’espectador la sensació de pèrdua de temps.