Aki Kaurismäki és un cineasta contracorrent, el seu darrer film n’ és una clara mostra; ja sigui tant en el seu format (proper al dogma i al cinema experimental) com en la seva durada; uns ajustats i encertats 80 minuts (allunyant-se de la dilatació excessiva i innecessària tan habitual en el cinema actual).
El guió se centra en la impossible relació de dues persones antagòniques a priori (creïbles Jussi Vatalen i especialment Alma Pöysti) però que tenen més en comú del que creuen. Dues persones amb una vida profundament trista i amarga, com la pel·lícula en general malgrat que el guió ens obsequia amb alguns apunts còmics tan necessaris com surrealistes (les converses d’ Holappa amb el seu company de feina o la infermera per citar-ne alguns). El plantejament formal és tan minimalista com arriscat: amb uns personatges mirant directament a càmara, amb un estil proper al cinema mut en que els personatges es limiten a realitzar les seves aparicions de manera mecànica sense la més mínima ànima ni recreació (les seqüències musicals al karaoke i sobretot la brillant darrera actuació musical al pub), fet que descol·loca l’ espectador, gens avessat a aquest llenguatge cinematogràfic, dotant al conjunt d’ un resultat final francament inclassificable.
‘Fallen leaves’ és un film que està a les antípodes de les propostes que poblen la cartellera i no és una pel·lícula fàcil ni per a tots els públics. Contràriament, ens trobem davant d’ un film transgressor per la seva senzillesa, només apte per a una immensa minoria. Un punt i a part, una estranya i refrescant novetat enmig de la, malauradament, monotonia que s’ ha instal·lat en l’ actual indústria. Una extravagància digna de veure.