El segon film del cineasta Juan Galiñanes és un thriller estàndard, competent però sense cap originalitat; lluny de les grans propostes que el gènere ens ha ofert dins del cinema espanyol ens els darrers anys.
El guió s’ estructura en dos blocs. En el primer assistim a la presentació de personatges en que veiem la situació dels dos protagonistes i la seves respectives, i complicades, situacions: Álex García (com sempre absolutament inexpressiu i sense transmetre res) i Luis Tosar (sòlid una vegada més però que està massa encasellat des de fa temps en el mateix tipus de personatge, en que resulta plenament convincent certament), així com les dues secundàries: una Elena Anaya totalment desubicada que no resulta creïble en cap moment i una Pepa Gracia que sap captar l’ atenció en cada aparició en pantalla. Aquest primer bloc també conté l’ atracament que desencadenarà tota l’ acció (encapçalat per un pobre Aarón Piper), rodat de manera molt poc creïble i sense la més mínima tensió. Posteriorment, en el segon bloc l’ acció es trasllada a l’ hospital en que produeix el joc del gat i el ratolí a tres bandes entre el policia, la cap de policia i el pare. Amb algun error puntual de guió, aquest segon tram guanya en interès i intensitat respecte a l’ anterior, gràcies al seu únic espai i al tempo a contrarellotge de la història; tot i així no aconsegueix evitar que es facin llargs els seus ajustats 91 minuts de metratge i que l’ espectador no desconnecti i esperi que arribi aviat el, més que previsible, final.
En definitiva, ‘Fatum’ és un film honest: només busca oferir entreteniment sense cap altre pretensió i en aquest sentit compleix amb el seu objectiu. Tot i així, no deixa de resultar un film massa senzill i pobre, més si tenim en compte les enormes possibilitats de la seva trama i la presència de certs dels seus intèrprets. Una decepció.