El cineasta Michael Mann torna a dirigir, 9 anys després, però, tot i que manté la seva factura visual perfecta, perd la seva intensitat habitual; aquest biopic és estranyament pla tenint en compte qui hi ha darrera de la càmara.
Resulta sorprenent que l’ Acadèmia de Hollywood hagi ignorat la seva notable factura tècnica i hagi deixat sense nominació el seu excel·lents muntatge, so i efectes de so, de la mateixa manera que la seva acurada direcció artística, la preciosa fotografia i la seva banda sonora, obra del compositor Daniel Pemberton, també podien optar a premi. Però si hi ha un oblit imperdonable és el comès amb una brillant Penélope Cruz, que acapara tot el focus d’ atenció en cada aparició en pantalla, i és la gran absent en la categoria de millor actriu secundària. El film narra un any en la vida del personatge del títol, un contingut i convincent Adam Driver; ja sigui en la seva vessant personal, enmig d’ una tormentosa relació a tres amb la seva dona (la citada Cruz) i la seva amant (una Shailene Woodley tan plana com la propia pel·lícula), com en la professional: a punt de la bancarrota i jugant-s’ho tot a una carta, la cursa que acapara el tram final de metratge (amb una seqüència certament impactant) i que resulta excessivament dilatada. Malgrat aquest fet, resulta lloable que, tot i tractar-se d’ un biopic absolutament automovilístic, pot captar l’ interés tant dels espectadors fans de la fòrmula 1 com dels que són totalment alients al món del motor.
Una proposta de Michael Mann sempre és molt recomanable i aquesta ‘Ferrari’ no és una excepció. Però a diferència de la majoria de títols de la seva aconseguida filmografia, ens trobem davant d’ una pel·lícula fast food: es gaudeix, agrada i s’ oblida immediatament en sortir de la sala de cinema.