El primer film del director Damien Chazelle allunyat de l’àmbit musical és una proposta que, tot i prou sòlida, no té la força de Whiplash ni la màgia de La la land, els seus dos anteriors, i oscaritzats, treballs.
Ens trobem davant del biopic de Neil Armstrong (un Ryan Gosling contingut que desaprofita un gran personatge on es podria haver lluït molt més), el primer home que va caminar sobre la Lluna; centrat en els 9 anys que va durar la preparació de la missió de l’Apolo XI. El ritme de la pel·lícula és excessivament lent, especialment en el pròleg i això provoca, a part d’uns excessius 133 minuts totals de metratge, que l’espectador s’esgoti molt aviat. La tasca dels intèrprets tampoc no ajuda a despertar interés: tots correctes, cert, però excessivament plans; des del mateix Gosling, passant pel seus companys Jason Clarke o Corey Stoll, fins a la seva dona, Claire Foy, amb només dues escenes destacades: la reacció d’Armstrong després d’assistir al primer funeral o la seva vetllada familiar la nit abans d’emprendre el viatge clau. D’altra banda, la seva factura tècnica, com els anteriors treballs del cineasta, és perfecta. El seu muntatge és una autèntica obra d’art (especialment la missió del Gemini VIII) així com la seva fotografia i direcció artística, que reflexa encertadament l’època en que transcorre l’acció, i el so i els efectes de so. Un altre dels encerts de la pel·lícula és la recreació de la popular missió espacial; a diferència del que es podia esperar, està narrada de manera molt sensible i intimista, lluny de l’efectisme i la grandiloqüència patriòtica previsible en mans d’un altre director (fins i tot evita mostrar la clavada de la bandera de barres i estrelles a la superfície lunar), en canvi se centra en com el protagonista viu aquesta experiència històrica.
En definitiva, ‘First man’ és un biopic solvent i realitzat amb una molt bona factura tècnica però massa fred i sense ànima, estrany tenint en compte la força i passió de les citades grans obres anteriors de Chazelle (‘Whiplash’ i ‘La la land’: dues grandíssimes pel·lícules), deixant en l’espectador una sensació, a part d’esgotament i cert avorriment, de decepció. Una llàstima.