La darrera proposta de Stephen Frears té el seu segell: està rodada amb una factura tècnica exquisita. Una excel·lent fotografia, acuradíssims vestuari i direcció artística i una preciosa i encertada banda sonora.
L’ànima de la pel·lícula és una immensa Meryl Streep, camí de la seva vintena nominació a l’oscar, que crea una entranyable Florence que té una gran virtut: a l’igual que a la resta de personatges del film a l’espectador també li resulta inevitable sentir una empatia instàntia envers la seva figura. A més, la protagonista està molt ben acompanyada per dos secundaris que, com ella mateixa, connecten al moment amb el públic: un entregat Hugh Grant, en la millor interpretació de la seva carrera, i un Simon Helberg que, malgrat el seu desafortunat doblatge, manté el tipus davant un ‘monstre’ com Streep en el seu rol cinematogràfic més destacat allunyat del seu popular Howard Wolowitz de la sitcom televisiva ‘The Big Bang Theory’.
Si bé es ben cert que el director es recrea en certes escenes provocant una lleu sensació de repetició i dilatant excessivament el metratge, i que altres no estan a l’alçada del conjunt (el primer concert), també ho és que el film equilibra molt bé la comèdia (hilarant la primera lliçó de Florence amb Cosme) amb el drama: alguns íntims i emotius moments de Florence i St. Clair, dotant a la proposta d’un resultat certament interessant.