El segon film d’ animació del cineasta Gints Zilbalodis és una proposta visualment preciosa: està perfectament rodada i amb els moviments de les diferents espècies animals (tot i el seu excés d’ humanització en moments concrets) perfectes, tot envoltat per una banda sonora també molt encertada que reforça la narració en moments tan puntuals com adients.
Malgrat el seu hipnotisme visual, la pel·lícula té un gran problema: el seu guió. D’ entrada en cap moment es justifica la crescuda de l’ aigua, a l’ igual que el fet que, tot i aparèixer restes, no veiem cap humà en tot el film. A més l’ estructura resulta molt repetitiva: en aquesta mini arca de Noè es repeteix la fòrmula amb l’ aparició de cada nou animal (el lèmur és el millor amb diferència), el seu accès i adaptació amb la resta i així fins al desenllaç en que, de la mateixa manera que no es coneix l’ origen de la crescuda de l’ aigua, tampoc es justifica el seu descens. Aquesta sensació de repetició provoca avorriment en l’ espectador i, malauradament, els seus escassos 83 mintus de metratge s’ acaben fent realment llargs.
En definitiva, ‘Flow’ és una joia a nivell visual, cert, però estranya i unànimement sobrevalorada: la seva nominació a pel·lícula internacional està totalment fora de lloc i el seu premi a millor film d’ animació, superant a les molt millors Robot salvaje i Del revés 2, absolutament incomprensible.