És ben cert que les comèdies europees no tenen res a veure amb el cinema ianqui. Els seus protagonistes sempre són més propers i creíbles, tot i algun moment puntual d’excés. En aquesta proposta 100% femenina però es dona la situació inversa: tot el film i els personatges resulten excessius i només trobem alguna pinzellada de normalitat.
És ben cert que totes les protagonistes de ‘French women’ tenen una base reconeixible, propera i identificable: l’origen del seu comportament és creíble però després l’evolució de totes, amb alguna aïllada excepció, acaba resultant desmesurada i arriben a un histrionisme que provoca que el personatge acabi perdent tot l’interés i empatia aconseguits. En un film coral com és aquest això pot passar amb algun personatge puntual, és impossible que amb tanta quantitat de rols tots quadrin, però el que succeeix en aquesta ocasió és tot el contrari: el personatge puntual és el que ens manté l’interés, de manera que l’espectador desconnecta durant el metratge que tot i no ser excessiu si que acaba desprenent aquesta sensació.
Una llàstima ja que la base de ‘French women’ hagués pogut donar peu a una pel·lícula molt més realista i sòlida sense perdre la seva comicitat en mans d’algú com el mestre Woody Allen per exemple…