La tercera pel·lícula com a directora d’Angelina Jolie és una proposta desconcertant ja que no aporta absolutament res.
Rodada amb un format totalment descriptiu, amb una preciosa fotografia i una encertada banda sonora de Gabriel Yared, el film ens narra la crisi d’un matrimoni a qui donen vida la mateixa (extremadament prima) Angelina Jolie, en un estat catatònic i impassible durant tot el metratge, i un apàtic Brad Pitt.
El ritme és inexistent i resulta avorridíssima. A més dilata eternament el seu metratge: per no explicar-nos res, són innecessaris 122 minuts que provoquen veritable somnolència ja que només veiem una mateixa situació repetida un cop i un altre. L’alienament absolut d’ella amb la seva mirada perduda, i les reiterades visites al cafè d’ell, potser l’únic que se salva del film: les seves converses amb Niels Arestrup. Tampoc la parella veïna, Mélanie Laurent i Melvil Poupaud, aconsegueix transmetre res, ja que estan totalment desaprofitats. Resulten també reiteratius ja que la seva única funció és la de ser observats un i atre cop primer per Vanesa, després per Roland i finalment per tots dos.
En definitiva ens trobem davant d’una pel·lícula totalment buida, sense ànima ni el més mínim interés. Possiblement ‘Frente al mar’ sigui un dels fracassos més contundents de la cartellera d’enguany.