El nou treball escrit i dirigit per Paolo Sorrentino (merescudament nominat al Globus d’Or a millor pel·lícula de parla no anglesa) és una obra realment singular. L’inici del film ja ens mostra dos trets destacats del film: una preciosa fotografia i un muntatge excel·lent, amb arriscats i molt interesants tirs de càmara, i el surrealisme de certes seqüències, la incial que dóna peu a la introducció del protagonista.
Ambientada al Nàpols dels 80′, amb l’arribada del futbolista Diego Armando Maradona a l’equip de futbol local com a teló de fons, la pel·lícula narra l’entrada a l’edat adulta del jove Fabio (entregat Filippo Scotti). Si bé l’argument no denota cap originalitat, si que ho són les diverses situacions i l’entorn familiar en que es desenvolupa. No només el seu nucli més íntim (la peculiar relació dels seus pares, el seu confident germà gran i una germana que viu al lavabo) sino tota la família (hilarant i surrealista el dinar en que coneixem tots els seus membres que semblen competir per veure quin resulta més excèntric). A partir d’aquí la pel·lícula equilibra perfectament la comèdia (alguns gags són absolutament hilarants), el drama, l’emotivitat (amb les pinzellades justes), la nostàlgia i l’amor pel cinema (amb un homenatge al mestre Fellini).
‘Fue la mano de Dios’ és una pel·lícula complexa; no és una proposta per a tots els públics. El film aconsegueix tant atrapar l’espectador, que no pot desconnectar de les vivències d’aquest estrany cercle familiar, com alhora descol·locar-lo, amb moments certament desconcertants (la postdetenció durant la retransmissió del partit per exemple), deixant-li una sensació d’atordiment i la necessitat de processar l’experiència que acaba de viure. Una experiència molt recomanable.