El trasllat a la gran pantalla de la col·lecció de novel·les d’Elisabet Benavent és una proposta simple, fàcil, previsible i sense cap tipus d’originalitat, en la línia dels dos anteriors films de la seva directora, Juana Macías: Embarazados i Bajo el mismo techo.
A part que l’argument és de manual de comèdia romàntica juvenil, el seu gran handicap és la seva parella protagonista: María Valverde no transmet res i les seves constants apel·lacions directes a càmara són repetitives i absolutament prescindibles, mentre que Álex González, una vegada més, denota la seva nul·la expressió, fet que, evidentment, provoca una química inexistent. Al seu voltant graviten les dues amigues de la protagonista; Susana Abaitua (el descobriment de Loco por ella) en un conflicte també arquetípic i previsible vist en infinitat d’ocasions, i Elisabet Casanovas (que després d’aquest film i l’anterior Chavalas comença a estar encasellada en els mateixos rols i necessita urgentment un paper intensament dramàtic), la millor del trio en un personatge certament extravagant. No busquem res més, el film no dóna més de si: i encara es recrea massa per explicar una història de la que coneixem el final des del minut zero fins als seus eterns 111 minuts.
En definitiva, ‘Fuimos canciones’ és una pel·lícula tan pobre com intranscendent, només apta per als seguidors de l’original literari o bé per als espectadors amb una exigència mínima, ja que es un producte de consum tan fàcil que es comença a oblidar, no ja en acabar la projecció, sino a la meitat del film. Una pèrdua de temps.