‘El futuro ya no es lo que era’ és un melodrama que falla estrepitosament en tots els sentits. Des de la seva estructura, passant pel seu ritme, construcció de personatges, interpretació del casting fins arribar a un guió tan pobre com inconsistent.
La història no aporta res de nou. Denota la sensació que s’hagin agafat diverses escenes d’altres films i s’hagin unit forçant-les a encaixar, amb el resultat final d’un desgavell desconcertant. Absolutament tots els personatges estan tan mal construïts com indefinits i poc aprofundits: són tan artificials que no resulten creïbles en cap moment. Tampoc hi ajuda massa, més aviat al contrari, el treball dels seus protagonistes. Començant per un Dani Rovira que en la seva faceta còmica es dedica a repetir els tics d’ Ocho apellidos vascos, la seva continuació i d’ Ahora o nunca i en el moment en que canvia de registre posant-se dramàtic mostra les seves enormes limitacions. Al seu costat una testimonial Carolina Bang que no desprèn autenticitat en cap moment, els dos fills que (a part de ser dos personatges absolutament arquetípics) acaben resultant molestos, un José Corbacho innecessàriament accelerat que frega el ridícul i una Carmen Maura que és la millor del metratge, simplement perquè el seu és l’únic personatge que desperta un mínim interés i empatia.
Narrada per una veu en off que repetitiva que arriba a cansar, rodada amb un format capsular d’escenes enllaçades que trenca les mínimes opcions de continuitat i ritme, amb una direcció artística massa impostada i uns cromes tan falsos com evidents, la trama reitera sense sentit el nombre de situacions només per evitar que arribi el final i provocant que el metratge definitiu acabi fent-se etern.
Les diferents referències cinematogràfiques a títols com ‘Regreso al futuro’, la mateixa ‘Ocho apellidos vascos’ o ‘Superman’ són els únics punts de llum enmig d’un fracàs tan general com rotund.