‘G20′ és una proposta d’ acció força típica que beu de diverses altres propostes del gènere, des de la mítica ‘Jungla de cristal’ fins a ‘Air Force One’ (per l’ estatus de la seva protagonista); una previsible pel·lícula que aconsegueix que l’ espectador passi per alt les seves inaudites llicències de guió (que una nena sigui capaç de burlar la seguretat de la Casa Blanca i que el desenllaç depengui de les seves capacitats) gràcies al seu ritme i a una mantinguda i aconseguida tensió.
La clau del film és la seva protagonista; una Viola Davis que demostra, una vegada més, que és capaç de resultar creïble en qualsevol rol, habitualment dramàtica però que ha fet les seves incursions en persoantges més físics (Viudas o La mujer rey) i, per contra, el seu adversari és un dolent de manual, un Antony Starr que no pot evitar aplicar al seu personatge tocs del seu popular Patriota de l’ exitosa sèrie ‘The Boys’. Pel que fa al guió té tots els tòpics del gènere en les diferents subtrames que graviten al voltant del leit motiv principal (el segrest dels membres de la reunió del G20 del títol): la relació mare-filla; la relació de la protagonista amb el grup que, curiosament, està format pels mandataris que menys creuen en ella; la família presidencial; el suposat gir de guió amb l’ infiltrat; o la resposta externa, com sempre testimonial, que es limita a seguir les accions dels protagonistes dins de l’ hotel de Sud-Àfrica en que transcorre el segrest i l’ acció.
En definitiva, una entretinguda pel·lícula sense pretensions, d’ agradable consum i que aconsegueix sobradament el seu objectiu: oferir una ració d’ entreteniment i distracció que es gaudeix amb la mateixa facilitat que posteriorment s’ oblida.