L’òpera prima de Patricia Font trasllada a la gran pantalla la novel·la homònima de l’autora Laura Norton, de la que ja es va adaptar a la gran pantalla la també fallida No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas, en manté el to simple i juvenil que limita molt que desperti l’interés del gran públic.
Tot en el film resulta tan fàcil com tòpic i previsible, amb originalitat zero. Començant pel punt de partida que provoca el retorn de Bea al seu poble natal (plana Clara Lago) on es retroba amb la seva disfuncional família: la seva mare (Carmen Maura fent de Carmen Maura) i els seus germans: histriònica Paula Malia, una Alexandra Jiménez que demostra, un cop més, que és una actriu tot terreny capaç de treure dignitat a qualsevol projecte, per molt pobre que sigui, i un Carlos Cuevas que manté el rol que el va fer popular a la televisió gràcies a la sèrie ‘Merlí’. Cadascun d’ells té els seus problemes, alguns realment absurds (especialment el cas de Débora) i no hi podia faltar l’aparició d’un element romàntic per a la protagonista, en una relació que evoluciona de la repulsa inicial fins a la consolidació final: l’inexpressiu, com sempre, Álex García (ja present a ‘No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas’).
El problema de la pel·lícula és que resulta tan previsible que l’espectador, a part de desconnectar ben aviat, no empatitza amb cap personatge ni situació de manera que només assisteix a una reiteració de gags vistos en infinitat d’ocasions sentint-se enganyat, ja que ens trobem davant d’un producte absolutament juvenil que s’ha promocionat com a comèdia per a tot tipus de públic. ‘Gente que viene y bah’ pertany a la gamma de produccions sense cap interès que proliferen dins l’actual cinema espanyol i que només busquen que respongui mínimament a taquilla gràcies a la popularitat del seu estoll de protagonistes però que realment només acaben resultant una autèntica pèrdua de temps.