L’adaptació del manga creat per Masamune Shirow és una proposta visualment hipnòtica; el gran encert de la pel·lícula. Ambientada en un Tòkio futurista, que recorda l’estil del cèlebre clàssic de ciència-ficció ‘Blade Runner’, aconsegueix crear una atmosfera envolvent gràcies a la seva notable ambientació: fotografia, direcció artística, vestuari i maquillatge. Malauradament, quan ja ens hem adaptat al seu potent look el film s’acaba.
El guió, contràriament a la seva ambientació, no ofereix cap originalitat. El procés de creació d’una nova màquina fent servir un ésser humà que finalment recupera la seva ànima i personalitat, descobreix el seu passat i s’enfronta a la gran corporació responsable del seu origen és una història que hem vist a la gran pantalla, amb més o menys variants, en masses ocasions.
Tampoc el seu repartiment ajuda a millorar el conjunt. La seva irregular protagonista, Scarlett Johansson, en les escenes d’acció es dedica a emular el seu personatge de la saga de ‘Los Vengadores’, Viuda Negra, i en les més personals no resulta creïble. Tampoc els secundaris aporten massa: una Juliette Binoche que no convenç en un personatge amb dues facetes que acaba resultant indefinit, un Takeshi Kitano en un rol estrany i poc desenvolupat, els membres de la Secció 9 que no tenen el més mínim carisma i el dolent de la història que tampoc acaba esdevenint una amenaça massa temible.
Les seqüències d’acció, força aconseguides (la primera missió de la Secció 9, el local nocturn o l’intent d’assassinat i posterior tiroteig a ple carrer), es veuen perjudicades per aquelles en que Mayor explora i descobreix la seva faceta més humana, bastant simples, i el resultat final és un híbrid que no convenç en cap sentit. Si li sumem un ritme lent i un metratge que, tot i no ser excessiu, es fa llarg i en ocasions avorrit tenim, en definitiva, una pel·lícula visualment perfecta però que desprèn una pobra sensació deja vu.