En el seu darrer film, el cineasta Jaime Rosales manté el seu estil hiperrealista: en aquest cas un train de vie de la seva protagonista, una Anna Castillo absolutament radiant, com sempre, en diferents etapes de la seva vida mostrades a través de les seves relacions amb tres homes totalment diferents.
Així com Castillo està brillant, els seus diversos partenaires no estan a la seva alçada: coincideixen de pitjor a millor en el seu ordre d’ aparició. Inicialment Oriol Pla resulta massa forçat i sobreactuat en la pell d’ Òscar que resta credibilitat a un personatge que, tot i l’ intèrpret, resulta prou reconeixible en la situació més tensa dels tres capítols als que assistirem. Posteriorment l’ acció es trasllada a Melilla en el capítol més estàndard i aquí apareix Marcos, correcte Quim Ávila, però tampoc aquí troba l’ estabilitat així que torna a la seva Barcelona natal i en aquest darrer capítol, el més sensible i aconseguit de tots, l’ acompanya Lluís Marquès, el millor dels tres amb diferència. Paral·lelament, Julia té el suport del seu pare (creïble Manolo Solo) i la seva germana (natural Carolina Yuste), les seqüències entre les dues germanes desprenen autèntica naturalitat i es troben a faltar més escenes en comú d’ ambdues.
En definitiva, ‘Girasoles silvestres’ és un drama sòlid i consistent però alhora excessivament simple: resulta proper i veraç, amb uns personatges reconeixibles, però es troba a faltar algún leit motiv més potent. L’ argument d’ aquest film podria perfectament ser una subtrama o un fons per a una altra història principal. Aquest fet no implica que sigui una mala pel·lícula, al contrari, però deixa una sensació pobre i que falta quelcom més. Malgrat tot, només veure l’ entrega d’ Anna Castillo ja justifica el seu visionat.