M. Night Shyamalan manté el seu estil personal i contracorrent com reflexa ‘Glass’, on fusiona dos films tan diferents com la brillant ‘El protegido’ (2000) i la fallida Múltiple (2016) però el resultat no convenç, malgrat demostrar que dominant perfectament el llenguatge del còmic a la gran pantalla.
Han passat molts anys des de que David Dunn (convincent Bruce Willis) va descobrir la seva autèntica natura i l’evolució del seu personatge i el seu estat actual resulta força coherent amb la seva predecessora, al seu costat Elijah (correcte Samuel L. Jackson) perd la presència que tenia al film de 2000 i, excepte al darrer tram de la proposta, queda força desdibuixat. Tots dos són estranyament reclosos junt al protagonista de la pel·lícula de 2016 (novament intens James McAvoy) en una institució sota la tutela d’una doctora (plana Sarah Paulson) que en cap moment aclareix les seves motivacions. Els tres personatges tenen recolzament fora: lògics el fill de David i la mare d’Elijah però sorprenent que en el cas de Kevin, el seu suport sigui Casey (inexpressiva Anya Taylor-Joy). En aquest bloc hi ha alguns errors notables (impropis del seu director) que provoquen desconcert i que l’espectador s’allunyi d’un guió que tampoc li ofereix masses alicients als que aferrar-se.
Després d’un gir de guió 100% Shyamalan (tot s’ha de dir la identitat del grup resulta forçada i el seu mètode de reunió absurd), el clímax de la proposta a l’exterior del centre psiquiàtric aconsegueix desprendre força tensió, inexistent fins aleshores, i desemboca en un desenllaç certament inesperat. Malauradament, arriba massa tard i no aconsegueix que l’esgotat espectador (129 minuts són realment excessius) dediqui a la ressolució (sense tenir en compte l’innecessari epíleg) l’atenció i valor que mereix, de manera que no arriba a salvar el film.
La carrera de Shyamalan segueix en caiguda lliure; després de diversos projectes fracassats, ha intentat recuperar un dels seus personatges més emblemàtics i estimats i l’únic que ha aconseguit és fulminar el seu excel·lent record. Una autèntica llàstima.