Ens trobem davant d’una proposta molt minimalista: tres personatges es veuen obligats a restar junts en una aïllada mansió durant unes 36 hores fins que es resolgui el motiu que ha provocat aquesta situació. Aquesta aparent senzillesa dóna peu a un film prou interessant però que passa molt per sobre de les diferents subcapes que ofereixen les personalitats i relacions dels seus personatges. Probablement aquest fet es degut a l’escàs carisma del seu trio protagonista: Jason Segel es troba estrany fora de la comèdia, gènere en que ha desenvolupat pràcticament tota la seva carrera; Lily Collins queda desdibuixada, no aprofundeix i el seu rol queda excessivament superficial; mentre que Jesse Plemons (que cada cop recorda més, físicament, al desaparegut Phillip Seymour Hoffman) desaprofita el personatge més ric i complex.
S’ha de destacar la detallista posada en escena i els treballats tirs de càmara: pràcticament la totalitat de plans del metratge són perfectament simètrics, que ajuden a reforçar la concentració en aquest únic i reduït espai. La trama transcorre en moments intensos seguits dels seus corresponents descansos acompanyant el tempo i el temps propis del guió fins arribar a un gir provocat per una inesperada nova presència que trastoca els plans desembocant en un sorprenent clímax.
‘Golpe de suerte’ resulta una proposta sòlida i interessant però que malgrat la seva correcció deixa una sensació de pobresa, de decepció, quan comparem el que hen vist amb les enormes possibilitats que oferia la idea original i que no s’han vist materialitzades.