Abans de veure aquest biopic hem de ser molt conscients del que anem a veure. Com s’indica als títols de crèdit, es tracta d’un relat de ficció basat en personatges reals: per tant no esperem fidelitat ni rigor històric en aquest capítol de la vida de la princesa de Mònaco.
El film està estructurat en dues situacions paral·leles. D’una banda, l’adaptació de Grace Kelly (convincent Nicole Kidman) al principat i la seva renúncia a la seva carrera cinematogràfica, resulta la part més irregular del film: combina moments molt encertats com el tema de la seva possible reaparició cinematogràfica a ‘Marnie la ladrona’ del mestre Hitchcock, amb d’altres tan fluixos i tòpics com l’aprenentatge de la llengua i història del país de la mà d’un testimonial Derek Jacobi. L’altre gran subtrama del guió és totalment política, les difícils i tenses relacions entre Mònaco i la França liderada pel general De Gaulle. Aquesta partida d’escacs i estratègies diplomàtiques és la part més interessant i aconseguida d’una pel·lícula de factura tècnica i ambientació impecables: acuradíssims vestuari i direcció artística i preciosa banda sonora.
Enmig dels dos conflictes, la relació de Grace Kelly amb el príncep Rainiero que no denota química en cap moment. Segurament, amb un altre intèrpret en el personatge central masculí la proposta hagués guanyat, i molt, en interés. No t’arribes a creure a Tim Roth en cap moment: ni com a marit, ni cop a cap d’estat.