Després d’una llarga trajectòria centrada en la comèdia gruixuda amb tocs escatològics al costat del seu germà Bobby, Peter Farrelly debuta en solitari darrera de la càmara canviant totalment de registre i passant-se al gènere dramàtic amb aquesta seriosa ‘Green Book’ (la nominació a l’oscar a millor film és realment desmesurada) i el resultat és un film sòlid i competent tot i que fàcil i d’originalitat nul·la que desprèn la sensació de pel·lícula ja vista.
El guió (també nominat) repeteix el patró d’una història vista en infinitat d’ocasions: dos personatges totalment antagònics es veuen obligats a conviure (en aquesta ocasió en un viatge per diferents estats de l’Amèrica profunda durant els anys 60′ amb el conflicte racial de fons) i passen de la seva aversió inicial a un procés de transformació que passa per l’empatia i el respecte per desembocar finalment en amistat. La clau del film és el treball dels seus dos protagonistes: un Viggo Mortensen (justament nominat a actor protagonista) en el millor personatge de la seva carrera i un Mahershala Ali (excessiva la seva nominació a millor secundari, com ja va ocòrrer a Moonlight i va acabar resultant guanyador) massa contingut malgrat ser un tret de la personalitat del doctor que interpreta; la química entre tots dos és notable. La seva factura tècnica és molt encertada; amb una acurada ambientació (direcció artística i vestuari), excel·lent fotografia i aconseguit muntatge (categoria en la que també està innecessàriament nominada).
En definitiva ‘Green Book’ és un film correcte. Malauradament resulta repetitiu i els seus 130 minuts s’acaben fent llargs: un metratge massa dilatat per narrar una història ja coneguda i absolutament previsible. Gaudir del tour de force que realitza Viggo Mortensen ja justifica el seu visionat.