‘Gringo: se busca vivo o muerto’ és una senzilla, distreta i esbojarrada comèdia que no aporta res de nou al gènere; amb una estructura clàssica d’embolic en que quan sembla que al protagonista (divertit David Oyelowo) no poden anar-li pitjor les coses se li compliquen encara més. Al seu voltant gravita un univers de personatges de tot tipus: els seus dèspotes caps (histriònica Charlize Theron i un Joel Edgerton, en un canvi radical de registre respecte a la recent Gorrión rojo), la seva dona (testimonial Thandie Newton), una jove parella que també es troba a Mèxic en viatge de ‘negocis’, un càrtel de la droga encapçalat per un fan de The Beatles, els dos penjats directors del motel, un sicari humanitari (Sharlto Copley, el més aconseguit de tot el repartiment) i algun altre personatge que no és allò que aparenta.
Aquest conglomerat de personalitats es combinen en un guió simple però efectiu que funciona gràcies a un tempo i ritme dinàmics que no decauen en cap moment, creant un espiral de desgràcia continua sobre Harold guarnida amb diversos i encertats gags d’humor: la primera trucada de Harold demanant el rescat, el doble enfrontament a l’habitació d’hotel, la videotrucada de Mitch al seu germà, la conversa entre aquest i el mateix Harold sobre Déu, realment hilarant, o les diverses referències animals: goril·les i óssos.
En definitiva, una proposta d’originalitat zero i amb un final previsible des del primer minut però sincera i honesta: només busca proporcionar a l’espectador una ració d’entreteniment i evasió, sense cap altre pretensió, i en aquest sentit, tot i la sensació de déjà vu i de resultar una idea massa gastada i massa vista, compleix amb el seu únic objectiu.