Guardianes de la Galaxia, tot i que molt fluixa, servia de presentació per a un nou grup d’estrambòtics superherois. En aquesta innecessària seqüela perdem el factor sorpresa: tots els personatges es limiten a mantenir i potenciar les seves respectives personalitats, fet que desemboca en un resultat avorrit, llarg i repetitiu.
Els crèdits inicials són realment divertits i brillants amb un Baby Groot que ofereix els millors moments del metratge, l’únic personatge que millora respecte l’original. Però és només un miratge: la resta no té tanta sort. La història de Star-Lord i la seva trobada amb Ego es dilata excessivament i les seves converses són tan intrascendents com avorrides. Drax manté la seva inexpressivitat, tot i que s’hagin potenciat els seus diàlegs amb un dels nous personatges, Mantis, però és tan limitat que acaba resultant repetitiu. Rocket, el millor de l’anterior film amb diferència, perd molt pes en la trama i la proposta se’n ressent notablement. Només la història de Nébula i Gamora, com ja ocorria en l’anterior, continua sent un dels trets més interessants de la pel·lícula.
A part de la incorporació de nous personatges, Ego (fluix Kurt Russell), Mantis (la millor dels nous fitxatges) o la breu aparació de Sylvester Stallone (que reclama més minuts de metratge), aquesta continuació potencia el protagonisme de Yondu (correcte Mike Rooker) que, si en l’anterior tenia la seva gràcia com a puntual secundari, ara mostra les seves alarmants carències per respondre a la importància que se li dóna en aquesta ocasió.
Tècnicament impecable, això sí, aquesta segona ració d’esbojarrades aventures galàctiques naufraga estrepitosament i només satisfarà l’espectador menys exigent. Si aquesta prescindible continuació necessitava un important replantejament que no s’ha produït, la tercera entrega (ja confirmada) necessita un autèntic miracle.