La proposta de Joaquín Oristrell és realment complexa: rodar un únic pla seqüència de 80 minuts i en exteriors és tot un desafiament que requereix una planificació perfecta. El començament és brillant: des de la sortida de metro de Lavapiés veiem desfilar la gran majoria de personatges que després s’entrecreuaran durant el metratge. Al llarg del film la intensitat té alts i baixos, degut a que hi ha situacions que tenen més força que altres, hi ha espai per a tot: des de tensió (la història de Juan Diego Botto), crítica (les dues escombriaires), humor (Raúl Arévalo, tot i que perd pistonada en el desenllaç o el diàleg sobre el porno, el millor de la pel·lícula amb diferència).
Perquè aquesta proposta funcioni resulta clau la implicació dels seus actors, tots realment entregats al projecte, però d’entre els que destaquen Nur Levi, absolutament sola amb un telèfon, Estefanía de los Santos que ho trasmet tot amb la mirada i única paraula i Marta Etura, qui en la seva breu aparició mostra tota la intensitat que enyoràvem, i molt, en els seus darrers treballs.
‘Hablar’ és un film interessant que té una gran arrencada i manté l’interés fins al tram final, quan s’arriba al pati interior del teatre, aquí el ritme decau però és el pas previ a l’escena final, ja dins del teatre, en que es mostra l’ànima de la pel·lícula. Una proposta realment difícil i arriscada que mereix l’aplaudiment només per la valentia de dur-la a terme.
