‘Han Solo’ és la proposta més arriscada de la saga ‘Star Wars’ de les realitzades per Disney. És lògic: ha agafat personatges emblemàtics de la franquícia i per primer cop n’ha canviat els intèrprets, amb un resultat francament decepcionant.
A diferència de l’anterior spin off, l’excel·lent Rogue One, en que es realitzaven nombrosos i encertats homenatges a la saga original i sí desprenia l’aroma de la franquícia, de fet podia haver estat perfectament un capítol més, aquesta en canvi no transmet res (la seva banda sonora tampoc evoca al misticisme galàctic), ni conté excessives referències (alguna fins i tot no quadra a nivell temporal) a l’original. Tècnicament brillant i amb algunes seqüències realment potents (l’assalt al comboi del combustible), però a nivell artístic és on el film fracassa de manera claríssima: és evident que Alden Ehrenreich no és Harrison Ford i no té el seu carisma, a més la seva formació com a pilot vinculada a l’Imperi no acaba de resultar creïble. Al seu voltant, tampoc Donald Glover en la pell de Lando Calrissian convenç, com tampoc els nous fitxatges del film: Emilia Clarke, fluixa un cop més, Woody Harrelson, que després dels seus darrers treballs de gran qualitat com Tres anuncios en las afueras ha baixat força el nivell, o el nou droide L3; només Paul Bettany manté mínimament el tipus.
Un altre gran problema és el to excessivament familiar que Disney vol inculcar a la franquícia. Si se’n van salvar El despertar de la Fuerza i la citada ‘Rogue One’, a Los últimos Jedi ja perjudicava el film i en aquest provoca que, buscant la comicitat, hem d’assistir a algunes línies de guió que freguen el ridícul. En definitiva aquesta ‘Han Solo’ és una proposta fluixa, pobre i força avorrida que provoca que l’espectador se senti realment més lluny d’una galaxia, ja de per si, molt molt llunyana…
