Després de la més dramàtica Litus, el cineasta Dani de la Orden torna a la comèdia pura, gènere habitual en la seva filmografia, amb el remake de la francesa, i fluixa, ‘The wedding planner’ dirigida per Reem Kherici al 2017. El director no aporta res nou a l’original i es limita a fer-ne una còpia exacta sense cap alicient: una comèdia d’embolic que segueix escrupulosament els cànons de la comèdia romàntica resultant previsible de principi a fi.
La clau d’aquest gènere sempre és la mateixa, els seus protagonistes i en aquest cas tenim la cara i la creu. D’una banda una radiant Belén Cuesta que després de la seva excel·lent i multipremiada interpretació a la dura La trinchera infinita torna a la comèdia i demostra, una vegada més, que és una actriu tot terreny, amb un ampli ventall de recursos i capaç de brillar en qualsevol paper. Per l’altra Álex García resulta, com sempre, limitat i inexpressiu: no transmet res ni en rols més còmics (aquest mateix o la fallida Gente que viene y bah) o dramàtics (la citada ‘Litus’). La parella té la sort de comptar amb Silvia Alonso com a tercer vèrtex del triangle, actriu que es desenvolupa molt bé en el gènere. Així doncs el millor del film són les seves actrius: a més de les protagonistes Cuesta i Alonso, cal sumar-hi la veterana Gracia Olayo (certament desaprofitada ja que el seu personatge, la mare de la wedding planner, perd molt protagonisme i presència respecte a l’original), la, malauradament, esporàdica a la gran pantalla Mariam Hernández, així com la sempre convincent Malena Alterio, que es llueix en la única seqüència que té. Per contra ells no destaquen en absolut: ni un Adrián Lastra en un personatge pla que dista molt del potent secundari que va interpretar a ‘Litus’, ni el curtit Antonio Dechent que no transmet la seva intensitat habitual, com tampoc les puntuals aparicions d’Antonio Resines, Jordi Sánchez i Leo Harlem.
El film alterna situacions tòpiques i típiques de manual, amb algunes més emotives (el doble karaoke) així com escenes corals realment aconseguides (la reunió amb el capellà) i d’altres hilarants (la cerimònia al vaixell) donant com a resultat una comèdia fàcil, fresca i agradable: ideal per deixar-se portar sense cap expectativa ni exigència. ‘Hasta que la boda nos separe’ ofereix una sana i senzilla ració d’entreteniment que s’oblida tot just en sortir de la projecció.