El nou film escrit i dirigit pel peruà Bruno Ascenzo és un cant d’amor al seu país: una ruta pels seus preciosos paisatges amb un impressionant fotografia sota l’excusa d’una típica i tòpica història d’amor i guerra de sexes en la línia de la recent A 1.ooo km de la Navidad, estrenada també per Netflix les passades festes nadalenques, però sense caure en el ridícul d’aquella.
Després d’un pròleg de presentació del seu protagonista, Salvador (pla i inexpressiu com sempre Maxi Iglesias), i del seu estil de vida, l’acció es trasllada immediatament a Perú perquè, després d’una preciosa seqüència de la festa andina, entri en acció l’altre pilar del film, Ariana (radiant Stephanie Cayo, ella és la pel·lícula donant vida a un guió certament limitat). A partir d’aquí assistim al viatge en que es confrontaran les seves respectives maneres d’entendre la vida, i sorgirà la màgia mentre discuteixen el conflicte de fons que els separa en uns paratges certament espectaculars. Però la trama no ofereix més de sí i dóna peu a un desenllaç previsible i esperat des del minut 1, seguit d’un epíleg en que assistim a la transformació d’un d’ells; minuts que justifiquen el títol de la proposta (ja citat als primers compassos de la pel·lícula).
En definitiva, ‘Hasta que nos volvamos a encontrar’ resulta una proposta arquetípica, d’originalitat zero: una de tantes històries romàntiques que constantment inunden la cartellera però s’ha d’agraïr que, tot i ensucrada, no arribi al punt d’empalagar com, malauradament, acostuma a ser habitual. Si ens oblidem del seu guió i ens deixem portar pels seus increïbles paratges de la mà de la vital Stephanie Cayo podem gaudir, si més no, d’una estimulant visita pel Perú més autèntic.