L’ òpera prima del director Ari Aster és un film realment inquietant. Gràcies a un tempo pràcticament en temps real i una aconseguida atmosfera, el director aconsegueix que la tensió no desaparegui en cap moment; en qualsevol instant pot succeir un fet important i fruit d’aquesta sensació l’angoixa es perllonga al llarg de tot el metratge.
S’ha de destacar que tractant-se d’una pel·lícula de terror el treball de construcció de personatges estigui realment elaborat i no només això, sino que permet al seu sòlid quartet protagonista lluir-se en les seves respectives interpretacions: tant la debutant Milly Shapiro, que capta l’atenció en cada aparició en pantalla, com Alex Wolff, en un radical canvi de registre respecte a la divertida Jumanji: bienvenidos a la jungla, com els veterans Gabriel Byrne, en un personatge ple de matitzos a priori difícils de percebre, i, sobretot, una magistral Toni Collette que té diverses seqüències antològiques. ‘Hereditary’ té alguns moments realment impactants (el final de la festa d’institut, el sopar familiar, la primera reunió del grup d’ajuda…) als que s’han de sumar els constants cops d’efecte que impossibiliten l’abstracció de l’espectador en cap moment, tot i que és ben cert que el seu ritme lent té un límit i, tot i encertat i adequat al guió, acaba pesant i provocant que l’espectador arribi al final dels seus 126 minuts realment esgotat: una retallada d’aproximadament 20 minuts hagués convertit la proposta en un film de culte.
En definitiva, ens trobem davant d’una de les pel·lícules del gènere de terror més rodona dels darrers anys. ‘Hereditary’ reuneix tensió, nervis i angoixa amb un guió consistent, una notable preocupació pels seus personatges (gens habitual en el gènere) i unes interpretacions realment magnífiques. Tota una delícia pels apassionats a passar por.