Dos anys després de la brillant Campeones (de la que en recupera tres membres de l’equip protagonista), Javier Fesser torna al surrealisme de la seva recordada ‘El milagro de P. Tinto’.
El film es divideix en quatre històries que es van relacionant entre elles. La primera, la de ‘rayito’ que serveix de pròleg abans dels crèdits inicials, és la més fluixa però posteriorment arriba la segona, la de Bermejo (molt convincent Chani Martín), que resulta, sense cap dubte, la millor de totes. El protagonista pateix tot tipus de misèries que li fan trontollar el seu estricte i metòdic estil de vida des de que es produeix la troba amb un personatge del seu passat (la factura tècnica d’aquesta seqüència és certament excel·lent) i ens ofereix alguns diàlegs realment hilarants (la conversa Bermejo/conductor d’autobús o especialment la de la comissaria de policia). Després la tercera, la més repetitiva, arriba a desesperar l’espectador fruit de la particular relació que s’estableix entre Ayoub i la seva ‘clienta’ però es clou amb una inesperada i brillant connexió amb una altra de les històries lamentables. La darrera comença amb una seqüència inicial potent, que dóna lloc al problema familiar d’Alipio, que té un divertidíssim clímax al restaurant i que finalitza amb un running gag sensacional.
En definitiva, ens trobem davant d’una proposta que desprèn surrealisme en estat pur. No és una pel·lícula fàcil ni apta per a tots els públics ja que aquest estil no sempre connecta amb l’espectador general, però si es produeix aquest vincle resulta una pel·lícula realment excel·lent que ofereix una bona dosi de somriures, molt necessària en la situació actual. Un film fresc i imprevisible, 100% estil Fesser.