Cesc Gay torna al cinema coral, estil a les seves anteriors ‘En la ciudad’ (2003) o ‘Una pistola en cada mano’ (2012), en aquest film format per cinc microrelats independents que giren al voltant del món de la parella; en que demostra, una vegada més, que, junt amb Fernando León de Aranoa, escriu els millors diàlegs de l’ actual cinema espanyol.
La primera història és, amb diferència, la millor de totes: un capítol liderat per una radiant Anna Castillo que resulta absolutament hilarant. En el segon, també molt encertat, destaca la química entre Antonio de la Torre i María León i potser és el que més es connecta amb l’ actualitat social. El tercer suposa un trencament; és el més diferenciat ja que s’ allunya del món de la parella i està protagonitzat per tres amigues que coincideixien en un casting (quin gust veure juntes a Alexandra Jiménez, Maribel Verdú i Nora Navas). El quart és el més típic, i més fluix, de tots: una conversa estàndard entre dos personatges antagònics, José Coronado i Alejandra Onieva que no estan a l’ alçada de la resta del repartiment. El cinquè i últim recupera el pols del primer novament molt divertit; no només pel plantejament inicial del conflicte en les converses entre Quim Gutiérrez i Brays Efe sino, especialment, per la ressolució final, certament surrealista, entre el mateix Gutiérrez i Verónica Echegui.
En definitiva, amb aquestes ‘Historias para no contar’, Cesc Gay torna a la comèdia més propera i lleugera, de to agradable i senzill que l’ acosta molt a l’ espectador, el qual gaudeix d’ una excel·lent estona de molt natural i distès entreteniment, marxant amb una agradable sensació final. Una proposta molt recomanable.