Richard Linklater té una filmografia eclèctica i particular però el seu darrer treball és una proposta pobre i tòpica, molt allunyada d’ alguns dels grans títols de la seva carrera.
Res resulta creïble en el film. Començant per la personalitat del seu protagonista (un fluix Glenn Powell): un professor de filosofia que és expert en tecnologia, treballa per la policia i passa directament a agent de camp? La seva adaptació resulta repetitiva; el director es recrea massa en els diferents casos de Gary així com la seva innecessària obsessió per les disfresses que dilaten massa el metratge. L’ aparició del personatge de Madison (radiant Adria Arjona) marca un punt d’ inflexió en la trama però la transformació de la seva personalitat és massa estranya i precipitada: el seu caràcter en la seva primera aparició és totalment oposat a la seva següent aparició, no sembla la mateixa persona: ni pel caràcter ni per les seves accions. A partir d’ aquí, la relació entre els dos no s’ aguanta ni resulta creïble fins arribar a un gir fàcil (la seqüència de l’ intent de confessió no s’ aguanta per enlloc, tenint en compte l’ estat de la seva relació tal i com havia quedat en la seva escena conjunta anterior) que dóna pas a una ressolució forçada, típica i tòpica: per no mencionar el seu epíleg amb el seu intranscendent happy end.
En definitiva, ens trobem davant d’ uan comèdia desfassada. Una pel·lícula simple, fàcil i certament anacrònica: un estil de comèdies pròpies dels 90′ però massa pobre per a la cartellera actual i encara més per la personalitat del seu, habitualment interessant i innovador, responsable. Una llàstima.