El nou projecte d’Alberto Rodríguez segueix la línia del seu anterior treball, la sobrevalorada La isla mínima, és un film d’una factura visual impecable i suggerent però sense ànima.
El seu principal problema és el seu ritme: absolutament monòtom i pla que no arriba a arrencar. És ben cert que el muntatge capitulat i esglaonat és necessari pel transcurs dels fets, però no hi ha intensitat en cap moment, a més el seu tempo és massa lent, que sumat al seu dilatat metratge acaba avorrint a l’espectador. L’altre handicap de la pel·lícula és la nul·la empatia que desperten els seus protagonistes: l’impassible durant tot el film Eduard Fernández (excessiu el premi al millor actor del festival de San Sebastián) com a Francisco Paesa i el contingut Carlos Santos (el millor del repartiment) com a Luís Roldán. Una desaprofitada Marta Etura (les seves converses amb Paesa són els millors moments de la trama), un correcte José Coronado (que reclama més protagonisme) i el desafortunat Luis Callejo (que no convenç en cap moment en la pell del ministre Belloch) completen l’estoll de protagonistes d’aquest thriller que transcorre sense provocar res, donant la sensació a l’espectador que el to i la intensitat augmentaran i aniran in crescendo però aquests no arriben. Només, tímidament, l’acció s’accelera en el clímax final però tampoc és tan perceptible, a part d’arribar massa tard, com per torna a captar l’atenció de l’espectador envers una proposta que ja fa estona que, si bé no ha arribat a desconnectar del tot, simplement ‘veu’ parant-li el mínim interés: el just i necessari per no perdre’s amb el desenvolupament del guió.
En definitiva, ‘El hombre de las mil caras’ és una proposta que denota ambició i en aquest sentit fracassa: l’única cara de la pel·lícula és d’avorriment.