A diferència del recent, i valent, Blonde, el biopic de la cantant Whitney Houston resulta una proposta massa dolça, que no vol arriscar en cap moment i només insinua i passa molt per sobre pels costats més foscos de l’estrella, deixant una sensació final de pel·lícula certament descafeïnada.
El gran problema del film és la seva estructura. Si ens trobem davant d’ una proposta biogràfica el procès natural es narra la vida del personatge i de manera natural arriben els moments més emblemàtics i icònics que serveixen de complement. Aquí el procès és totalment invers: el gran objectiu de la pel·lícula és la recreació d’ aquests moments més recordats (que després veurem en fotografies reals acompanyant els títols de crèdit) i la resta de metratge, totalment desmesurat, resulta una simple excusa per enllaçar-los, sense mostrar la més mínima profunditat ni detalls en aspectes claus de la vida de la protagonista: la seva complexa relació amb Robin, el seu primer contracte (passem immediatament del seu descobriment a la signatura), l’ ascens a l’ estrellat, el debut cinematogràfic (es resol en una escena francament pobre), la seva complicada relació amb Bobby Brown (els coneguts maltractaments només s’ insinuen) o la seva adicció a les drogues (massa superficial).
L’ excel·lent tour de force de Naomi Ackie, mimetitzant-se amb l’ artista (especialment en els moments musicals), perfectament secundada per Tamara Tunie i Stanley Tucci, en un rol que se li dóna francament bé i que ha interpretat en nombroses ocasions, no és suficient per salvar una pel·lícula decepcionant, buida i sense ànima, que desprèn sensació de simple telefilm en cada fotograma del seu metratge. Una estrella de la categoria de Whitney Houston mereixia una obra molt millor.