Després de la trilogia de pel·lícules d’acció portagonitzada per Liam Neeson, el director Jaume Collet-Serra torna al cinema de terror dels seus dos primers films i demostra que domina força bé els tempos del gènere.
És ben cert que el pròleg de l’arribada de la omnipresent i convincent Blake Lively a la desconeguda platja, en que ens posa en antecedents de les seves motivacions i el seu estat personal, es fa una mica llarg però quan entra a l’aigua la intensitat ja no s’atura. A partir de l’aparició del tauró la tensió es manté al llarg de tot el metratge, estructurat com un combat de boxa: diferents assalts entre la protagonista i la bèstia. Té moments força potents amb les seves pauses perquè cada jugador d’aquest enfrontament pensi quin serà el seu proper moviment en aquesta mortal partida i paral·lelament per a que l’espectador descansi i reposi dels nervis que va acumulant.
Tècnicament la proposta és força completa: amb una aconseguida fotografia, un encertat muntatge i un veraç maquillatge. No ens enganyem, ‘Infierno azul’ no té grans pretensions, no vol convertir-se en el fenomen que va resultar el primer ‘Tiburón’ de Steven Spielberg, simplement és un producte típic de la temporada d’estiu que només busca entretenir i refrescar al públic fent-li passar una estona de por, tensió, nervis, inquietut… depèn de cada espectador, i en aquest sentit aconsegueix sobradament el seu objectiu.