La nova pel·lícula de Christopher Nolan és una ambiciosa proposta de ciència-ficció que aspira a convertir-se en un dels clàssics del gènere i aquí és on precisament falla: està rodada amb l’objectiu de ser recordada i aquesta grandiloqüència perjudica, i molt, el resultat.
Com en tots els treballs anteriors del director, la seva factura tècnica és perfecta: muntatge, so, efectes de so, efectes visuals, fotografia o la mateixa banda sonora, de nou Hans Zimmer realment brillant. Té però els mateixos defectes de la filmografia de Nolan, amb l’excepció de la perfecta i original ‘Memento’, la seva sobrevalorada trilogia de Batman o ‘Origen’ pateixen d’un guió massa retorçat, un metratge excessiu (‘Interstellar’ s’allarga fins a uns avorrits 165 minuts) i una predisposició ja des del rodatge a sentar càtedra que li resta la força que si desprenia la citada ‘Memento’. Tampoc el seu casting de luxe no ajuda a digerir millor la seva eterna durada: Matthew McConaughey respon només en dues escasses escenes, Anne Hathaway no acaba de trobar-se en el seu personatge i Michael Caine fa de Michael Caine en un paper que li hem vist repetir en masses ocasions. Només Matt Damon convenç, tot i l’escassa presència del seu personatge, i especialment Jessica Chastain que aconsegueix que el seu sigui l’únic personatge que realment desperta interés, tot i algun excés.
‘Interstellar’ no convenç i, el que es pitjor, no tan sols no desperta interés sino que avorreix. Christopher Nolan té un problema: les pel·lícules després del seu recorregut es converteixen en grans pel·lícules o fins i tot en clàssics però no ho són mai ja des del plató, no es pot rodar amb aquesta premeditació.