La idea d’unir tota una sèrie de populars personatges de contes de fades i a més fer-ho en forma de musical resultava inicialment interessant i podia funcionar, com demostra l’excel·lent èxit de la proposta sobre els escenaris de Broadway. Malauradament, el seu trasllat a la gran pantalla resulta un autèntic fracàs. El principal problema de la proposta és la seva indefinició. És un producte familiar? Sí, a estones. És un producte adult? També, en certs passatges. L’híbrid d’intentar satisfer els dos públics potencials acaba fent fallar la pel·lícula. Tampoc hi ajuden massa els seus personatges: la bruixa, creïble fins al desenllaç de l’encanteri; el matrimoni de pastissers, bé ella perdut ell; la caputxeta vermella, antipàtica; el llop, testimonial; la ventafocs, poc convincent; Rapunzel, un simple guarniment i els dos prínceps, ridículs.
Els seus intèrprets no convencen en el gènere musical, amb l’excepció de Meryl Streep (excessiva, però, la seva nominació a l’oscar per aquest treball) i Emily Blunt (demostrant que és una actriu polivalent), la resta es troba incòmode i es transmet. La majoria de números musicals són molt pobres, algun fins i tot (el dels dos prínceps per exemple) absurd. Tot i així, si el metratge acabés quan el leit motive de l’encanteri es resol ens trobaríem davant d’una proposta molt fluixa, però suportable. L’etern epíleg de la geganta, afegint uns innecessaris i avorridíssims 45 minuts de metratge, acaba amb els ja de per si escassos encerts del film provocant un resultat final d’autèntic desastre.