La segona pel·lícula com a directora d’Angelina Jolie és un relat excessiu sobre l’instint de supervivència. D’acord que es tracta d’un cas real i s’ha de ressaltar la personalitat del seu protagonista Louis Zamperini (poc convincent i sense carisma Jack O’Connell) però malgrat tot es recrea massa en cada episodi. Des de l’odissea marina, potser el millor tram del film, fins als camps de concentració; excessiu el primer i reiteratiu el segon, fet que provoca que els 135 minuts de metratge es facin eterns i arribin a avorrir. En canvi desaprofita altres aspectes interessants de la biografia del personatge com són la seva joventut i l’arribada als Jocs Olímpics (que només coneixem en petites pinzellades en forma de flashback) i omet tot el que va passar després de la guerra; que només se’ns explica en els crèdits finals.
Guió i ritme a part, s’ha de destacar la factura tècnica de la proposta; l’ambientació és molt acurada (vestuari i direcció artística) i la fotografia és brillant, així com la seva excel·lent banda sonora, obra d’Alexandre Desplat, i el maquillatge, molt realista. També el muntatge està molt aconseguit i tant els efectes visuals com el so són molt sòlids però perden la seva força degut al ritme desigual i irregular i a un casting, arriscat tot s’ha de dir ja que Jolie ha apostat per cares poc conegudes, que no transmet la força i dramatisme dels personatges (amb l’excepció de Domhnall Gleeson, el millor amb diferència).
En definitiva ‘Invencible’ naufraga per no ser un recorregut constant per tota la trajectòria vital del seu protagonista, si no una exaltació del patiment i de la seva resistència en un periode concret. Un resultat massa pobre amb l’excel·lent material de base que oferia la biografia de Louis Zamperini.