El darrer film escrit i dirigit per Gracia Querejeta és una proposta totalment femenina. El seu inici, un dijous 7 de març (un dia abans del Dia de la Dona) resulta ja tota una declaració d’intencions. La pel·lícula mostra i reflexiona sobre la dona en una franja d’edat molt concreta: a partir dels 50, quan se senten i s’autodenominen invisibles.
Les protagonistes reflexen tres tipus de caràcters molt marcats i típics, tot s’ha de dir, que serveixen per explorar diverses temàtiques: el sexe, el món de parella, la por a la soledat, les diferències laborals i acaba resultant un cant a l’amistat entre elles, tres personalitats tan diferents i contraposades com complementàries: Amelia (una excel·lent Nathalie Poza en un personatge lluny de la duresa a la que ens té acostumats), la pragmàtica i dura Julia (Adriana Ozores en la seva millor interpretació en anys) i la desencantada Elsa (sòlida Emma Suárez, potser la més fluixa del trio). Malgrat l’encert de la seva temàtica i estructura (el film transcorre durant les diferents trobades que elles mantenen setmanalment al parc) la proposta resulta irregular: en certs moments el muntatge i la composició de plans és certament desafortunada, i quan les seves converses s’obren a altres personatges: Amelia amb el seu ex (dilatada excessivament), la mateixa Amelia amb Mara (massa reiterativa) o Elsa amb un altre dels habituals del parc (absolutament tòpica) són intranscendents i totalment prescindibles. Malgrat aquests handicaps la pel·lícula funciona, i molt, gràcies a l’entrega d’un trio d’actrius en estat de gràcia, que mantenen una química brillant, i a un guió molt interessant; tant pel que narra com pel rerefons que implica.
En definitiva, ‘Invisibles’ és una proposta intimista, d’aparença senzilla però amb una forta càrrega de fons, amb la que l’espectador pot sentir-se clarament identificat gràcies a la varietat de situacions i reflexions quotidianes que planteja. Un film força recomanable.