La penúltima pel·lícula del mestre Woody Allen és una proposta menor dins de la seva filmografia. El seu protagonista és un professor de filosofia desencantat i deprimit que no desperta la més mínima empatia en l’espectador; tampoc hi ajuda la interpretació atormentada, histriònica i en moments sobreactuada de Joaquin Phoenix. A més la presentació del personatge, arribada a la universitat i primeres classes i discussions sobre filosofia, es lenta i fins que no comença l’autèntic leit motive el film no agafa ritme.
Dues actrius ben diferents acompanyen a Phoenix; d’una banda una Parker Posey que està desubicada i no convenç en cap moment en un personatge en que altres actrius de l’univers Allen, Judy Davis per exemple, s’haguessin lluït. Per l’altre costat Emma Stone, en el seu segon treball consecutiu amb el director, que resulta el millor d’aquest estrany triangle amb diferència però, tot i així, el seu personatge triga massa a prendre força en la trama.
Sense la intensitat d’altres drames amb els que aquest ‘Irrational man’ té punts en comú, com ‘Match Point’ o ‘Cassandra’s Dream’, la pel·lícula manté l’interés únicament en el cas del jutge i com aquest cas afecta la relació entre professor i alumna. Té, això sí, una ressolució brillant, d’estil 100% Allen, que no pot evitar evocar-nos aquella pilota de tennis del primer film que el director va rodar a Europa.