Després de l’excel·lent It arriba la seva conclusió, que, si bé està molt aconseguida, no està al nivell del primer capítol. L’edat adulta no ha acabat de sentar del tot bé al grup dels ‘perdedors’ malgrat que l’elecció de casting és francament bona (amb l’excepció de Ben, no resulta plausible la seva transformació) i podem creure la correlació entre nens i els seus respectius alter ego grans (destacant especialment a Bill Hader en el millor treball de la seva carrera).
Un dels handicaps de la proposta és la seva factura tècnica. D’una banda cal destacar la seva fotografia, brillant, però per una altra així com els efectes visuals eren presents, i necessaris, en l’anterior mai destacaven sobre el guió. En aquesta continuació, en canvi, els efectes digitals tenen un protagonisme excessiu, fins al punt que en certes seqüències espatllen la tensió dramàtica aconseguida (un clar exemple és el retrobament del grup al restaurant xinès, una escena que perd tot el seu valor amb els efectes visuals que la tanquen). El pròleg que mostra l’estat de cadascú abans del retrobament és interessant, com també ho són els propis temors als que s’han d’enfrontar en solitari però en alguns la recreació és innecessària com també ho és el clímax final provocant, a més, que els seus 169 minuts de metratge (a diferència dels 135 de l’original) s’arribin a fer llargs. A més, també juga en contra de la pel·lícula els diversos flashbacks en que tornem a veure els perdedors en la seva infantesa, que ens fan enyorar, i molt, els protagonistes de l’anterior.
En definitiva, el díptic que trasllada a la gran pantalla la novel·la del cèlebre Stephen King (molt divertit el seu cameo) és una proposta sòlida en el seu conjunt. Amb una gran primera part que transita amb coherència cap aquest segon acte que, sense estar a l’alçada del primer, resulta una conclusió prou digna.