El plantejament del debut a Hollywood del director Pablo Larraín recorda el film ‘The Queen’, que va dirigir Stephen Frears al 2006. Si aquella narrava les conseqüències i reaccions a la mort de la princesa Diana, ara se’ns mostren les immediates a l’assassinat del president J.F.K. a través de la seva vídua.
La Jackie del títol, una entregada i omnipresent Natalie Portman (perfectament nominada a l’oscar), és el reflex del dolor en estat pur, com ha de fer front a l’opinió pública, a la nova i sobrevinguda administració, mantenir-se ferma en el reconeixement al difunt així com acceptar la pèrdua, a part del president, de l’home: el seu marit, comunicar-ho als seus fills i preocupar-se pel seu futur.
La proposta està narrada en un format de documental ficcionat. L’entrevista amb el periodista interpretat per Billy Crudup serveix de fil conductor per narrar els fets. Aquesta sensació de semi-documental es veu reforçada pel seu muntatge així com per la interpolació d’imatges reals; combinant, en moments puntuals, fotogrames reals i ficticis dels mateixos fets, relatats amb una acurada ambientació: especialment la direcció artística i sobretot el seu vestuari (merescudament nominat).
La pel·lícula és excessivament plana. El seu tempo i ritme més que constants són nuls i els fets no acaben d’arribar a l’espectador, amb el problema afegit que la seva barroca i en certs moments excessivament estrident banda sonora (també nominada) desconcerta i, fins i tot, en alguns passatges, dificulta la comprensió dels diàlegs. En definitiva, ‘Jackie’ acaba resultant un film menor, malgrat la seva ambició inicial, que només justifica el seu visionat per gaudir amb l’enorme treball, un més, de la seva protagonista: ella és la pel·lícula.
